Crònica de les pors infantils

El dijous 25 de gener, 13 ànimes vam trobar-nos amb l’Elena Ramírez per aprendre i conversar sobre la por, i sobretot sobre les pors infantils, a la sala SUM de l’escola. Vam escoltar que la por forma part de nosaltres, també dels adults, i que ens acompanya des dels inicis fins al final. El seu sentit és que ens ajuda a autoprotegir-nos, autorregular-nos, a prendre mesures per defensar-nos i a assegurar la nostra identitat. La seqüència de la por comença per un estímul, continua per la percepció d’aquest estímul com a amenaça, segueix amb l’aparició d’una sensació de vulenerabilitat i porta, finalment, a una actuació per defensar-nos.

L’origen de la por, la primera i fonamental, és la consciència de la pròpia existència com a ésser separat de la mare. Després d’un inici on mare i criatura formen un únic ser, progressivament agafem distància i adquirim consciència que existim per nosaltres mateixos. En aquest procés, i la vulnerabilitat amb el qual l’experimentem, necessitem fonamentar el nostre jo a través de la mirada de l’altre, fonamentalment del pare i de la mare.

En aquesta adquisició de consciència, l’origen de la por és el buit associat a la por a la separació, el dubte de la permanència (del pare i de la mare) quan no hi són físicament presents (en el camp simbòlic). El joc del Tat, les joguines sota la manta, l’adaptació al començar l’escola o anar a dormir són part d’aquest aprenentatge de la permanència (simbòlica) del que és absent.

Les pors reines són les associades a dormir per la nit, ja que és el moment en el qual desapareix l’objecte i cal, per tant, delegar, confiar en que l’endemà tot seguirà igual. Davant d’aquesta por, les regles d’or són les següents:

No pensar que els fills ens prenen el pèl. No desacreditar la por, ja que si ho fem provoquem que els fills sentin que es queden sols amb la seva por. Enlloc d’això, cal posar paraules a la por, escoltant el que diu i ajudant-lo posant també nosaltres paraules a les nostres pors, a les actuals i a les que teníem quan érem petits: això els ajuda en el seu esforç de posar paraules, els treu pressió i els tranquil·litza molt (”si els meus pares, que són persones de profit, tenien aquesta mateixa por quan eren petits, vol dir que tampoc és tan greu”). Finalment, a través de posar-li paraules, també podem donar arguments i estratègies per superar-ho. Els moments de vulnerabilitat i conflicte són molt bons per fer-ho, com ho són per desenvolupar la identitat (quan tot va bé és molt difícil). Un exemple és quan arriba un nou germà, i apareix la por a ser desplaçat, a no ser volgut.

Hi ha dos tipus de pors nocturnes: 1) el terror nocturn, quan el nen es desperta cridant i no atén a raons, on no li queda cap record i davant del qual no serveix de res la paraula; i 2) el somni d’angoixa, que sí té contingut i se’n pot enrecordar (tot i que no sempre) l’endemà. En aquest cas sí que serveix la paraula, sigui en el mateix moment o l’endemà.

Els límits donen seguretat, i l’absència de límits fa por: “Si als pares no els importa el que faig, això vol dir que jo no sóc prou important”. Una manera d’afrontar la por és reconèixer els propis desitjos i saber si es poden acomplir o no. Els límits, la jerarquització, el discurs propi i crític, saber què es vol, dóna seguretat. “Si desitjo, si sé el que vull, sóc més fort com a ésser humà”.

Finalment, entre conversa i conversa, entre preguntes i comentaris, també va sorgir la idea de la utilitat dels rituals per lluitar contra moltes pors. Es feia tard, i vam desaparèixer cap a casa en la foscor de la nit.

Explore posts in the same categories: Conferencies, Tots