El dijous 10 d’abril vam retrobar-nos amb l’Elena Ramírez per parlar sobre la relació entre germans. Com l’any anterior quan vam parlar de les pors infantils, aquest any a la Sala SUM parlar amb ella ens va donar eines per entendre millor el punt de vista dels fills. La idea bàsica que en vam treure és que quan parlem de la relació entre germans, en general estem fent referència a unes preguntes que es fan els fills i que van molt més enllà de la relació entre germans: Sóc digne de ser estimat? Sóc únic i irrepetible? Sóc valuós? (Entenc el món i puc aportar-hi coses?). En altres paraules, estem parlant del procés de conformació de la identitat i de l’autoestima.
La pregunta “qui sóc jo”, quan arriba un altre germà o germana es reformula, pren unes coordenades diferents, i per això provoca una certa “crisi”. Però és important que ho veiem com un moment privilegiat perquè els fills descobreixin que no estan sols al món, i que són únics (la unicitat). És a més un moment en el qual apareix, a través de la relació amb els germans, l’amor, la complicitat, la companyia, l’empatia, la relació fraternal, la negociació. I s’aprèn que a fora de la relació amb els pares també es pot trobar l’amor. La rivalitat entre els germans, a més, és bona, ja que fa de laboratori de conflicte. El germà es veu com a company, però fàcilment esdevé una amenaça. Apareixen la gelosia i les baralles.
No sempre és el primer el que es mostra més gelós. Sovint és el segon el que lluita per tenir un espai d’unicitat (el gran ja ha tingut temps per fer-ho). Sigui com sigui, és important tenir present que no tractem mai els fills igual, ja que fem el que fem, la història familiar no és la mateixa amb un que amb l’altre, el moment en què cadascun entra en aquesta història és molt diferent, i per tant el tracte que reben també.
La gelosia i les baralles són normals i sanes: és la forma que pren la pregunta “jo què sóc per a tu?” Davant dels dubtes, si han de lluitar amb el germà que estimen perquè els pares responguin a aquesta pregunta, ho faran. Cal, per tant, respondre individualment a cada fill, amb una complicitat única amb cadascun, així sabrà que el canal de comunicació amb el pare i la mare està blindat, és inviolable, i això dóna seguretat i autoestima. També és important ajudar-los a que vegin que els sentiments que senten els poden dir o explicitar. Els hem d’ajudar a posar-hi paraules. Sinó són només un malestar sense massa sentit, amorf.
Així, davant de la seva experiència en termes de “Sóc el centre de l’univers al qual ve algú que m’obliga a compartir els pares, i que posa en dubte l’exclusivitat d’aquests”, cal que els ensenyem que no és així, i que si tinc 3 fills no és un pastís que s’ha de repartir, sinó que vol dir que tinc 3 pastissos diferents. Cal, per fer-ho, garantir una via única, blindada, per a cada fill (hem de blindar aquesta via, de la mateixa manera que no podem fer-lo creure que el nostre amor dependrà de si es porten o no bé: és incondicional).
La baralla entre germans no sempre es gelosia. Cal diferenciar:
1. Lluita per l’objecte: entre ells. Pot ser bo deixar-los fer, que aprenguin en la mesura del possible a resoldre els conflictes ells mateixos. Tendeixen a auto-regular-se molt bé quan és d’aquest tipus.
2. Lluita per l’objecte per veure de quina banda es posa el pare o la mare. És el llenguatge que els serveix per expressar, negociar. És una baralla teatralitzada.
Què fer? Cal ser empàtic, conèixer cadascun d’ells, reconèixer els sentiments de cadascun i posar-los paraules. I buscar les maneres de fer-los sentir únics i especials. En el cas del gran, una bona estratègia és ensenyar-li fotos amb la seva història (això li ensenya que té un “lloc” molt clar, una història).
Aprofitem per tornar a agarir la presència de l’Elena Ramírez, esperem comptar amb ella de nou el curs vinent.
per tocar-lo durant la tonada)
